Quienes Somos
As. Jurídico
Jubilaciones
Servicios
Contacto
síguenos en Facebook
Selección de
societat gastronomica
Tango
Guia
Espai Catala
Asociate
Galeria de Fotos
cultura
Carta a Mafalda
Diccionario

Contacto: (+34) 655 549 859 / 675384396

Email:

LAS LLAVES DE FRANCESC TRABAL
2007-02-01
Sección ARGENTALANES




Las llaves de Francesc Trabal

Cristina Ambrosini cristinaambrosini@yahoo.com.ar
Web de Cristina Ambrosini epicureanos.blogspot.com/




“Daría todas las llaves que vuelvo a tener ahora, las de aquí, y no se rían, para poder ver el milagro de que sólo una, cualquiera de estas llaves que acaban de aparecer ante mis ojos, sirviera de nuevo, pudiera abrir todavía una cerradura cualquiera de las que allá quedaron cerradas para......iba a decir para siempre.”
Francesc Trabal

El caso de Francesc Trabal es emblemático y arquetípico de la asociación entre exilio y muerte. Al parecer, Trabal murió de pena y el símbolo de su dolor son las dos llaves de la casa que debió abandonar para partir al exilio. Estas llaves, que nunca más volvieron a abrir sus puertas, se conservan todavía y están exhibidas en el Centro Cultural Recolecta de Buenos Aires en la muestra Literaturas en el exilio. Tras dos años de exilio, Francesc Trabal todavía llevaba en el bolsillo las llaves de su casa de Barcelona desde donde partió como tantos otros intelectuales catalanes. Su esposa, Antoinette Bordesvielles, le interpelaba: “Oye, ¿ y estas llaves? ¿Hasta cuando quieres guardarlas?” A propósito de estas llaves, conservadas por su sobrina Anna María Prat en Santiago de Chile, Trabal escribió el texto citado sobre la añoranza, una expresión dolida de las pérdidas en el exilio.

Francesc Trabal i Benessat nació en Sabadell, el 5 de mayo de 1899. Hijo de un procurador judicial de la ciudad, mostró desde temprano su carácter anárquico al no seguir estudios superiores, a pesar de contar con evidentes dotes intelectuales. Con Joan Oliver y Armand Obiols forman el Grupo de Sabadell, donde la más clara intención parecía ser la de mofarse de la clase social de la que formaban parte. Cuestionaban la cultura de su tiempo así como la función de los artistas e intelectuales. Para estos encuentros del grupo, su casa oficiaba como lugar de tertulias, juegos, fiestas, lecturas, proyectos. Organizaban actos provocadores como los Anti Juegos Florales y crearon un Club de Senyors donde se dictaban conferencias en tonos grotescos
Una de las primeras actividades de este grupo de jóvenes rebeldes fue la publicación, La fulla del Salau (abril-mayo 1916). A partir de 1919 el Grupo de Sabadell se consolida y comienza a desplegar una serie de actividades donde se destaca especialmente Francesc Trabal. El 11 de diciembre de 1919, en la Academia de Bellas Artes, pronuncia la conferencia "Les ciutats solitàries a Catalunya" donde propone la creación de una Asociación de Música con la idea de que tal institución sea imitada por las pequeñas ciudades de Catalunya. El Grup de Sabadell pasa de tener 93 asociados antes del primer concierto a tener 526 en 1921. El Diari de Sabadell es una de las plataformas básicas del grupo y Trabal mantiene en este medio una columna diaria durante muchos años. Otro de los emprendimientos del grupo es la creación de la editorial La Mirada que se estrena con la publicación de un libro de Trabal L'any que ve (1925), un libro de historietas ilustradas, con prólogo de Josep Carner. En 1929 publica su primera novela L'home que es va perdre y se casa con Antoinette Bordesvielles. Al año siguiente publica Judita (1930) y Quo vadis, Sànchez? (1931). En este mismo año Trabal y Oliver se estrenan como autores teatrales con Els mediocres y Una mena d'orgull, respectivamente. Trabal es nombrado director del Diari de Sabadell al finalizar 1933, año en que se publica Hi ha homes que ploren quan el sol es pon y en 1936, Vals. Con esta novela obtiene el premio Crexells. Tanto en las novelas como en las comedias, en un rasgo propio de las vanguardias literarias de la época, Trabal pone énfasis en la insatisfacción que produce la vida social. Su humor tiende al absurdo, propio del movimiento surrealista que trabajó, intentando siempre sobrepasar lo real. Promueve una agrupación de escritores, el Club de Novel.listes, a comienzos de 1936 y con los mismos integrantes del grupo formará la Agrupació d'Escriptors Catalans, quienes en su mayoría adhieren a la UGT, lo que sería el precedente de la Institució de les Lletres Catalanes. En 1938 es nombrado secretario y el Consejo estaba formado por escritores como Pous i Pagès, Pompeu Fabra, Jordi Rubió y Carles Riba. Francesc Trabal organiza las Biblioteques del Front. Conjuntamente con Mercè Rodoreda es designado para representar el Centre Català del PEN Club en el Congrés Internacional celebrado en Praga en el verano de 1938.
Para la época, la caída de La República y el exilio eran un horizonte cierto. Tres días antes de la ocupación de Barcelona, Trabal organiza con Pi i Sunyer la retirada de los escritores y sus familias. Se instalan con otros escritores (Pere Calders, Joan Oliver, Pere Quart, Armand Obiols, Xavier Benguerel, Agustí Bartra, Anna Murià, Cèsar August Jordana, entre otros) en el castillo de Roissy-en-Brie, a 25 km. de París. Luego de esta breve estancia en Francia, junto a otros compañeros (Joan Oliver, Xavier Benguerel, César August Jordana y Domènec Guansé), con sus familias, se embarcan en el “Florida” rumbo a Chile. Desde allí Trabal se propone continuar con su lucha política y literaria. Para ello, crea el Instituto Chileno – Catalán de Cultura y es Director del PEN Club de Chile. Promueve la creación de editoriales (colección El Pi de les Tres Branques, con Joan Oliver y Xavier Benguerel), así como colabora en revistas (La Nostra revista, Germanor, Catalunya) a la vez que ejerce como Gerente de la Editorial American Playbook. A pesar de tanta actividad y de seguir manteniendo viva la llama de la lucha antifranquista, la tristeza del exilio, la añoranza por su tierra va ganando terreno y oscureciendo la vida de Trabal. La permanencia de Franco en el poder diluye las esperanzas de la vuelta y aunque muchos de sus compañeros retornan a España y lo animan a que lo haga, se resiste al no confiar en las garantías que se le ofrecen. En un rasgo del carácter inclaudicable que determinó su destino, muere en Santiago de Chile en 1957. De él dijo su compañero y amigo Joan Oliver, quien retorna a Catalunya en 1948: "No puc deixar de creure que en Trabal morí d'enyorament".

En estos años, la obra de Trabal es motivo de revisión y crítica literaria. De ella se ha dicho:

El llenguatge de Trabal és bàsicament cinematogràfic en les imatges, visual en les situacions i els moviments. El seu estil és detallista en les descripcions de reaccions i d'ambients, fruit, ben segur, d'un temperament curiós i observador. Àgil en el suggeriment per mitjà de detalls simples i encertats, és un escriptor de llenguatge elegant i modern. (...) Pel que fa al desenllaç de les seves històries, no crec que, com insinua Joan Fuster, Trabal sigui impotent per a donar una solució versemblant als seus relats, sinó que, ben al contrari, aquests finals inversemblants semblen al lector absolutament conscients, volguts i buscats. I és precisament aquesta característica de voluntarietat en la inversemblança que, juntament amb l'intel.lectualisme de la ficció, amb la tècnica cinematogràfica i amb la cura que té per la pròpia obra literària com a tal, converteix Trabal, si no en un autor pròpiament avantguardista, sí en un escriptor que supera la tradició del noucentisme i ofereix una possibilitat de lectura a diversos nivells.
(Dolors Oller. "Francesc Trabal novel.lista." Serra d'Or, 167, agost 1973)


La Colla de Sabadell, especialment, Armand Obiols, Joan Oliver i Francesc Trabal, durant la guerra civil van participar activament en la creació i la gestió de l'Agrupació d'Escriptors Catalans, el Servei de Biblioteques al Front i la Instituació de les Lletres Catalanes i van ser peces fonamentals per al manteniment de les institucions cultural del país --o del que en quedava-- fins al darrer moment.
(Miquel Bach "Una Mirada indiscreta", Nexus, núm. 22, juliol 1999)


Francesc Trabal va viure en una època apassionant per a reflectir una sèrie de canvis en les relacions personals gràcies a certs elements tecnològics. Ja feia anys que corrien els trens, la llum elèctrica tenia certa veterania, els cotxes ja havien fet uns quants quilòmetres de rodatge... Era l'època que permetia dibuixar a les novel.les aquestes noves situacions: el protagonista que a cop d'accelerador s'allunya d'una tirada fins a vuit-cents quilòmetres i que després prossegueix incansable el trajecte per Europa, en ràpida fugida. Però amb una ràdio que, quan ensopega un vals, li porta records, tal com n'havia portat a Helena, l'altra protagonista, unes hores abans. Música d'ones hertzianes que compassava els sentiments de dues persones separades per una immensitat... Gent que fuig en solitari gràcies al cotxe, gent que es retroba gràcies al telèfon, gent que sent com el tren s'allunya o, al contrari, el porta a la destinació desitjada. Personatges, en definitiva, que Trabal posava en el tauler de joc i que sometrà a les noves regles. Amb uns mitjans tecnològics que feien desaparèixer el sentit pretèrit de temps o d'espai.
(Xavier Duran. "Trabal: contra el temps i la distància." Serra d'Or, 481, gener 2000)


Calders i Monzó recullen entre d'altres l'herència de Trabal. Pere Calders n'eixampla les tècniques i l'estil narratiu, integrant però, els elements sobrenaturals o sobrerealistes de tal manera que el lector no arriba a considerar-los estirabots ni preses de pèl, sinó allò que només el geni de Calders ha estat capaç de copsar. Monzó, un dels nostres millors escriptors actuals, també valora, gaudeix i interioritza Trabal: en Quim Monzó, els estats febrils, que són gairebé sempre el motor que mou els personatges del món de Trabal, s'han convertit en Benzina (excel.lent i encara poc valorada novel.la de Monzó) i si les primeres pàgines de Temperatura són part de l'erotisme més refinat de la literatura catalana, La magnitud de la tragèdia comença amb un erotisme revulsiu, reflex d'una societat on, per a molts, fer l'amor no té més importància que prendre's un got de llet o té tanta importància com prendre's el cafè amb llet en despertar-se.
(Meritxell Sales. "Trabal: el centenari que es va perdre." Avui, 9. XI. 2000)


Trabal no ha perdut ocasió d'incitar, durant tot el conflicte i des de diferents plataformes i publicacions periòdiques, a la responsabilitat i, doncs, a les formes de lluita practicables des del "front cultural". Ell mateix, n'és un exponent de primer ordre, tant per la seva activitat dins els organismes de cultura constituïts en el període com per la direcció i el sentit que va donar a la intervenció d'un col.lectiu força significatiu d'escriptors.
(Maria Campillo. "Actuació civil durant la guerra i l'exili." Dins Centenari Francesc Trabal 1899-1999. Barcelona: Institució de les Lletres catalanes, 2001)


Su obra
Novelas
• L'home que es va perdre. Sabadell: La Mirada, 1929 / Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1937 / Barcelona: Quaderns Crema, 1982.
• Judita. Sabadell: La Mirada, 1930 / Barcelona: Planeta, 1988 / Barcelona: Edicions 62, 1998 (2a ed.)
• Quo vadis, Sànchez? Barcelona: Edicions La Rambla, 1931 / Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1937 / Barcelona: Bruguera, 1984 / Barcelona: Quaderns Crema, 1987.
• Era una dona com les altres. Badalona: Proa, 1932 / Barcelona: Selecta, 1950 / Barcelona: Bruguera, 1984 / Barcelona: Orbis, 1985 / Barcelona: Quaderns Crema, 1994.
• Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon. Badalona: Proa, 1933 / Barcelona: Quaderns Crema, 1994.
• Vals. Badalona: Proa, 1935 / Barcelona: Selecta, 1956 / Barcelona: Edicions 62, 1998 (6a ed.) / Barcelona: Quaderns Crema, 1998.
• Temperatura. Mèxic: Catalònia, 1947 / Barcelona: Quaderns Crema, 1986.

Humorismo gráfico
• L'any que ve. Sabadell: La Mirada, 1925 / Barcelona: Quaderns Crema, 1983.

Obra diversa
• De cara a la paret. Sabadell: Ajuntament de Sabadell, 1985 / Barcelona: Quaderns Crema, 1985.
• Conversa amb Joan Miró. Sabadell: Fundació La Mirada, 1993.
• Tres arguments. Sabadell: Fundació La Mirada, 1995.

Obra traducida
Castellano
• Vals. Traducción de Joan Oliver. Barcelona: Seix Barral, 1970.
• Judita. Traducción de Montserrat Planas. Barcelona: Seix Barral, 1972.
• El hombre que se perdió. Traducción Javier Cercas. Barcelona: Sirmio, 1992.
Francès
• Judita. Traducción de Montserrat Prudon. Nimes: Jacqueline Chambon, 1994.

Fuentes consultadas

http://www.elsoldemargarita.com.ve/diario/noticias.php?Id=23513
http://www.escriptors.cat/autors/trabalf/biografia.html
http://www.uoc.edu/lletra/noms/francesctrabal/index.html
http://www.cccb.org/press/09/apartat7.htm
http://www.joanducros.net/corpus/Francesc%20Trabal.html
http://www.avui.cat/avui/diari/05/mar/10/k140110.htm
http://www.afar2rep.org/convocatorias/olvidoexilio.htm

Web de Cristina Ambrosini
Publicidad

Registro de Residentes Argentinos en el Exterior
TechARTivity - diseño y programacion web
LegaCity
CONSULADO ARGENTINO BARCELONA. Difundimos la web del Consulado, para facilitar la comunicacion entre los ciudadanos/as de argentina y la administracion del Estado Argentino. Esta difusion se realiza de forma TOTALMENTE INDEPENDIENTE DE LAS AUTORIDADES Y SIN OTRO OBJETIVO QUE EL DE FACILITAR LAS GESTIONES DE NUESTROS COMPATRIOTAS. Asimismo, convocamos a todas las entiaddes argentinas a incluir los enlaces con los consulados. Junta Directiva
 
Publica tu baner
Escribenos a

 

(c) 2005-2018 - Casal Argentino de Barcelona - C/ de la Muntanya 16 bis - El Clot - 08026 Barcelona - Catalunya | Móvil: 655 549 859 | Email: