ELS CATALANS NO VEUEN QUE LA SEVA ES UNA LLUITA ANTICOLONIAL
Entrevista a Diego Arcos, president del Casal Argentí de Barcelona
Vicenç Relats
Barcelona
Arribat a Catalunya el 1989, el president del Casal Argentí de Barcelona, Diego Arcos, milita activament a l independentisme cívic i popular, ara mateix des de Sant Andreu Decideix. Acaba de publicar el llibre Immigració i sobirania (Ed. Veunova), del qual és coautor, i sosté que Catalunya és una colònia sotmesa a Espanya.

Després de 21 anys a Catalunya i amb la nacionalitat espanyola reconeguda, encara es considera immigrant?
Sí, sóc migrant perquè la meva vida i la dels meus fills està marcada per la migració. Jo no vaig decidir ser argentí –que ho sóc pels quatre costats–; ho van fer els meus pares. Sí que he decidit ser migrant i ho seré fins que em mori, tot i que he deixat de ser un transeünt perquè també sóc català i això ho he decidit jo. Els pares van inscriure el meu naixement en argentí i el meu epitafi s escriurà en català.

Diu que vostè serà migrant tota la vida, però els seu fills ja no, oi?
Els meus fills seran plenament ciutadans de Catalunya, però amb la particularitat de ser d origen argentí, tot i que la intensitat identitària disminuirà.
El Casal Català de Paraná, ciutat interior de l Argentina, té uns 500 socis i només dos són nascuts a Catalunya. La resta són descendents de catalans i fan castells al Casal, encara que són argentins fins al moll de l os. El segon dels meus tres fills va arribar aquí amb només vint dies i és català, però aquest 25 de maig, que ha estat el bicentenari de la República Argentina, ha recordat com cada any la data i la troba més important que l 11 de Setembre, que aprofita per anar a la platja. I això que ell és català, parla català, no està d acord amb Espanya i és independentista.
El nucli familiar és el que transmet la identitat.

El seu cas és atípic. ¿La població d origen immigrant viu com a propi el conflicte nacional Catalunya Espanya?
No. Sens dubte, som una minoria els que tenim consciència del conflicte però anem en clar augment. Hi ha gent que l observa amb recel –com bolivians andins que fan un paral lelisme amb la voluntat de secessió de la regió de Santa Cruz de la Sierra, impulsada per la ultradreta boliviana–, però només cal que els ho expliquis bé cinc minuts i ja ho entenen.

¿És l independentisme pràctic al qual s arriba més enllà de la identitat?
El que els catalans no veuen és que això és una lluita anticolonial. Amb tota la moguda de les consultes s està construint el moviment d alliberament nacional català, un moviment típic i tradicional, que organitza un sector ampli de la nació per acabar amb una situació de colonialisme. Qualsevol immigrant se sent naturalment antiimperialista, perquè ha arribat a la conclusió que el seu país no li oferia el que es mereixeria per culpa de l imperialisme espoliador. Cal doncs vincular la seva concepció antiimperialista amb la lluita anticolonial per la independència de Catalunya. I això ho agafen en dos minuts.
Aquesta és la tesi del seu llibre.
Sí. El centre de la tesi és que a Catalunya fins fa vint anys hi havia dos subjectes identitaris en la població: o eres espanyol o eres català o una barreja de les dues coses, perquè hi havia al mig un munt de gent que fluctuava. Ara, però, s hi ha afegit un nou subjecte de població, gens menyspreable perquè quasi arriba al 20%, que l integrem els que venim de 200 països. Aquest tercer grup ha trencat un duel impossible de desencallar, perquè els catalans no afluixarien i els espanyols tindrien el suport del poder dels aparells de l Estat. Qui pot resoldre aquesta confrontació és aquesta cinquena part de la població catalana, que no és proespanyola, simplement perquè ve de 200 països. Això és clau per entendre que la independència és possible, entre altres raons, perquè els immigrants ara som aquí.

A les consultes tenen dret de vot però no hi participen gaire. Com les valora?
Els catalans, tan capficats en la identitat –és lògic perquè estem reconstruint un orgull nacional–, inevitablement no miren prou l entorn i no s adonen que la societat catalana és de les més democràtiques del món. Fins a la consulta d Arenys això era una apreciació. Totes les nacions decideixen com i qui és del seu país i Catalunya no; és l única nació en què l estranger pot decidir fer el pas de respectar la identitat catalana, parlar la llengua i incorporar-se a un cos nacional. Això està legislat així a l article 7 de l Estatut i al programa d ajut al retorn, que defineix el veïnatge català. El dret de vot dels estrangers a les consultes ho ha confirmat.

Potser és pedagògic però ha fet baixar força la participació...
S ha ampliat el cens però la participació dels immigrants és altíssima. Per mesurar-ho, s ha de tenir en compte el poc grau de coneixement que en tenien i que mai han pogut votar. S ha obert un procés democràtic que tracta els immigrants com un més, com un igual, com un dels nostres.

I vostè com anima un veí immigrant a participar a Sant Andreu Decideix?
A les entitats d immigrants només els demanem que donin suport a la democràcia, no que es pronunciïn. Cal plantejar la consulta com una campanya pel futur de Catalunya. Calen independentistes que parlin castellà, rus, suahili i amazic.

¿Els llatinoamericans no hi són més reticents per adhesió a la madre patria?
Això de la madre patria és una mentida, perquè Espanya és una puta madrastra que maltracta els que suposadament són els seus fills. Espanya no va descobrir Amèrica, la va conquistar. Qualsevol immigrant se sent encara molt maltractat en un aeroport espanyol.